El primer argument que surt de la boca d’un defensor de transgènics (o organismes modificats genèticament) és la suposada capacitat que se’ls atorga per eradicar la fam al món. Una altra vegada, i tal com ens té acostumats aquest model capitalista, s’intenta solucionar el problema creant-ne un de nou. La fam al món no és culpa d’un “ineficient cultiu amb tècniques del passat en explotacions i granges de petites dimensions”, tal com indicava en un article el senyor Joaquim Coello (El Punt, 4 de gener de 2009). La fam és una qüestió política.
La major part de la superfície cultivada amb transgènics als països del sud (Argentina, Brasil, Paraguay, Índia i Xina) l’ocupen la soja, el cotó i el blat de moro, els quals es destinen a l’alimentació animal i a l’exportació de fibra tèxtil als països del primer món. Res a veure, doncs, amb la voluntat de combatre la malnutrició. Garantir l’accés a la terra i a l’aigua, eradicar l’analfabetisme i millorar l’atenció sanitària, sí que són mesures eficients per solucionar el problema. Segons la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) només es necessitarien 30.000 milions de dòlars anuals per pal•liar el problema en comparació amb els 1.2 bilions que es va gastar els EUA en armament el 2006; en comparació amb els 100.000 milions de dòlars que es van llençar malbaratant menjar (restes sobrants, caducats...); o en comparació amb els 20.000 milions en excés de consum per part de les persones obeses a nivell mundial.
Tot i alguns possibles beneficis puntuals, les repercussions negatives dels OMG són altament superiors: reducció de la fertilitat i erosió del sòl –es preveu que el cultiu intensiu de la soja farà infèrtils els conreus d’Argentina en 50 anys–, expulsió dels petits productors de les seves terres, violació dels drets humans –també la soja transgènica és la responsable de milers de desallotjaments forçats al Paraguai–, contaminació entre cultius i d’aqüífers, expansió dels monocultius, etc. Tot plegat, ataca al cor de la sobirania alimentària dels pobles, que acaben supeditats al control de les empreses transnacionals.
En aquest sentit, tan sols cinc companyies (Monsanto, Bayer, Dupont, Syngenta i Cargill) tenen el control de la producció mundial de llavors transgèniques. Aquestes empreses tenen la capacitat de coaccionar els governs que acaben sent titelles als interessos comercials d’aquestes. El seu control rau en l’adquisició de patents sobre els seus cultius, l’encariment de les llavors i la impossibilitat dels productors per guardar aquestes d’un any per l’altre.
Els que ens oposem als transgènics ho fem per la falta de seguretat alimentaria –no es coneixen el efectes sobre els humans, animals o el medi ambient. Però no només això, estem en contra dels monopolis de les multinacionals, del seus lobbies i de la falta de lleis justes que controlin el comerç internacional. Demanem que no es menteixi ni s’amagui informació a la població amb l’objectiu d’augmentar la fortuna d’uns pocs. Demanem salvaguardar la biodiversitat i la protecció de les varietats de cada territori, demanem el dret als pagesos d’arreu del món a practicar una agricultura i una ramaderia tradicional i ecològica, condició indispensable per garantir la sobirania alimentària de tot els pobles.
El Rebost, Cooperativa de consumidors/es de productes naturals i ecològics. A/e
